1932-1950

El bàsquet va començar a Parets l’any 1932, gràcies a l’impuls del rector de la parròquia Mossèn Jaime Escudero i el desig de diversos joves de fer esport. Això va ser suficient per formar el primer equip de bàsquet de categoria juvenil inscrit a la Federació de Joves Cristians de Catalunya dins d’una branca anomenada Vanguardista. Tot això es feia quan tan sols havia passat 10 anys des de que el pare Millán va introduir l’esport en la comunitat. Per altre part, alguns historiadors assenyalen que ja es practicava a Terrassa l’any 1913.

Entre els primers jugadors cal destacar a Ramon Dulcet, Àngel Anfruns, Josep Jordà, al “pubill Guineu”, els germans Joan y Pere Joan Codina Piferrer, Alfons Codina Garcia, els germans Àngel i Lluís Piquer, Àngel Anfruns Freixas, Marc Vilarrasa, Ferran Albors, Pere Vila Vilarrasa i Josep Ribas Fàbregas.

Els primers anys els partits es jugaven entre les parròquies del Vallès Oriental i el Vallès Occidental. Desprès de la Guerra Civil, es va realitzar un campionat comarcal en el que participaven equips de l’organització Juvenil de la Falange. Equips com Mollet, el Cardedeu o el Caldes.

A Parets el camp de joc era on avui està la Cooperativa Agrícola “La Paretense” estava llogat a la mestressa del Cafè de Baix, Rita Puig. En un principi el camp no era pla però al cap d’un any de “treballs forçosos” es va aconseguir rebaixar el terreny fins obtenir una pista de mides reglamentaries. Segons Ramon Dulcet i Joseph Ribas, l’obra es va fer traïen la sorra amb carretilles , a pic i pala. Les obres es feien tots els dissabtes. Aquesta pista de joc va ser utilitzada des de 1933 fins 1936. Després de l’interval de la guerra es va tornar a jugar a partir de 1940 fins 1942. A l’any 1940 es va demanar una subvenció per aplanar la pista. I a finals de 1942 el camp de joc es va traslladar a la plaça de la vila. Aquí es van disputar partits de primera i segona categoria fins el maig de 1951.

A principis de 1940 es va canviar el nom per Acció Catòlica. Els jugadors que el formaven eren: Joan Codina, al seu germà Pere Joan, Pere Vilaplana, Alfons Codina, Marc Vilarrasa i Josep Martí.

A partir de l’any 1941, l’equip va participar en el campionat provincial d’Acció Catòlica, que depenia del Bisbat de Barcelona. Els dos equips existents Acció Catòlica i el Frente de Juventudes es van unir per fer-ne un de sol, amb el nom de Club Bàsquet Parets. L’any 1948, el Club va juga al campionat de la OAR (Organització Atlètic Recreativa) de 3ª. Categoria i el mateix any va pujar a 2ª. La temporada següent es produí l’ascens a 1a. on va jugar fins l’any 1952, any que degut a un incident lamentable van clausurar la pista.

En un partit del Campionat Comarcal de la Falange contra l’equip de la Garriga, a casa seva, es van tenir que jugar dos partits seguits perquè no havia arribat l’àrbitre i els delegats dels dos clubs es van posar d’acord per jugar amb un àrbitre local. Quan faltaven dos minuts per acabar el partit, va arribar l’àrbitre de la Federació i va obligar a jugar el partit de nou sinó volien perdre els punts. Tot i el cansament els nostres jugadors van guanyar tots dos partits amb gran mèrit ja que sols hi havia quatre jugadors : Alfons Codina, Joan Codina, Jaume Gorina y Jaume Palau. .

Els primers desplaçaments els feien amb bicicleta a Granollers, Mollet, Caldes i Montcada. El problema era que un jugador no sabia anar amb bicicleta i el tenien que dur assegut darrera. Ja us ho podeu imaginar, amb l’esgotament de després d’un partit, portar ” el paquetet” i anar pedalejant. Això sí que tenia mèrit! Això sí que era esport!.

Molts camps de joc, com els de la Garriga i Cardedeu, eren de sorra i havia que marcar-los amb cal abans de començar a jugar. Les cistelles eren transportables i cada cop s’havien de col·locar al seu lloc i carregar els sacs de sorra i pedres per fer de contrapès. Quina manera de gaudir de l’esport!.

Abans els equips tenien que portar la pilota per a jugar ja que en cada part del partit s’utilitzava una pilota diferent: la primera part es jugava amb la pilota dels locals i la segona amb la dels visitants. Eren unes pilotes inflables de cuir, així que si plovia ja us podeu imaginar com pesaria la pilota!.

Parlant de la pilota, va haver-hi una vegada que la van perdre. Tornaven amb bicicleta de jugar un partit a Granollers, i en la baixada del Coll de la Manya va saltà la corda que subjectava la pilota i es va marxar carretera a vall i va anar a parar al marge que estava ple d’arbustos i pinxos. Els hi va costar molt trobar-la però era la única que tenien i l’havien de recuperar.

Un dels jugadors que més temps ha defensat els colors del Parets és Jaume Gorina. Incorporat l’any 1941 a l’equip, recorda especialment un partit entre el Parets i el Mollet corresponent al campionat de la 1a. categoria de l’OAR. En aquella època, el diari “EL Mundo Deportivo” tenia una pàgina sencera dedicada als partits de la jornada i deixava al Mollet com a favorit perquè “El equipo local tiene jugadores más veteranos y expertos en derbys que el equipo de Parets”. Gorina recorda que van llegir aquest comentari anant a Mollet i “ens vam empipar tant que vam jurar que guanyaríem el partit”. Dit i fet. A l’endemà del partit la crònica del mateix diari va destacar que el Parets havia “barrido al equipo de Mollet en su propio campo” així com “el extraordinario partido del equipo visitante, con la notable actuación de Jordà, Gorina III, Pere Desquens i Josep Seguer”.

La expedició de Parets estava formada per: Pere Vila, els germans Desquens, Alfons Codina, els germans Gorina, J. Seguer, J. Jordà i els germans Parera. Com es jugaven dos partits, també havia jugadors més joves que formaven la reserva: Josep Ametller, els germans Guasch, Robert Serra i Josep López.

1950-1970

L’any 1951, Josep Feliu i Prats, amo de la Linera, va pagar la construcció del nou camp de joc situat als Horts del Rector, davant de l’Avinguda Catalunya. Va ser inaugurat el dia 13 de maig de 1951 a les 11:30 h. del matí amb la benedicció del capellà Jaume Urgell. Una delegació del Centre Parroquial havia convençut al Sr. Feliu perquè es fes càrrec de la pista del cementiri i dels vestuaris, ja que l’OAR posava impediments a la continuïtat del camp de sota la plaça. L’estrena de la pista es va fer amb un partit entre els treballadors de la fàbrica de “La Linera” i dels “escribientes” del despatx de Barcelona. Van guanyar els de casa gràcies al reforç d’alguns jugadors del C.B. Parets i la derrota no els hi va fer cap gràcia els de ciutat, que utilitzaren maneres no gaire ortodoxes per frenar als del equip local. Finalment es van disculpar i fins i tot es va fer un sopar de germanor.

Durant els primers tres anys de campanya en la 1a. categoria de l’OAR, el conjunt va ser un dels puntals ja que es mantenien en posicions avançades, al costat d’equips com CB Canet, CB Vallvidriera, CC Gaudí, CC Salle de Gracia, CC Mollet, CB Cabrera de Mataró, CB Mataró i CC Santa Perpètua. Aquest formidable equip era integrat per: Pere Vila, Josep Seguer, Joan Jordà, els germans, Joan i Pere Desquens, Sebastià i Pere Parera, Josep i Pere Guasch, Jaume, Miquel i Martí Gorina, Alfons Codina, Josep Ametller, Joan Bley, Tomàs Bonaventura, Robert Serra, Josep Lòpez i altres. La plantilla era tan nombrosa perquè sempre s’havia de jugar dos partits: el primer equip i el de reserva, on jugaven els més joves amb el reforç de dos veterans.
La trajectòria ascendent d’aquest equip es va veure interrompuda l’any 1952 quan al final d’un partit es va produir uns incidents que van implicar el tancament del camp de joc.

Per aquesta raó es va canviar el nom del CB.Parets pel d’Agrupació Deportiva Urgell. Jaume Urgell va reunir nous jugadors per poder inscriure’ls així va crear un nou equip format per Esteve i Pere Comas, Jaume Ribell, Josep López, Robert Serra, Josep Ametller, Domènec Turull, Jaume Valls, Josep Fité, els germans Guasch i altres. Com a delegat actuava Miquel Volart. Però després de tres anys es va dissoldre per manca de recursos econòmics ja que la parròquia no podia sostenir-lo i els responsables Alfons Codina i Jaume Gorina, tampoc podien pagar de la seva butxaca els arbitratges i els desplaçaments.
Com anècdotes: “després de un partido que jugamos en el barrio de la Torrassa, en Barcelona, en el cual nos proclamamos campeones de grupo, se enredaron las cosas de mala manera y tuvimos que salir corriendo de allí con la ropa puesta y las maletas en la mano. Nos tuvimos que cambiar dentro del metro.”

“Un dia de partit va caure una nevada impressionant a Parets i vam preveure que no es jugaria el partit. Però el equip contrari es va presentar, el Mataró, i també l’àrbitre, així que es va decidir jugar. Primer vam tenir que treure la neu i anar a buscar serradura a les fusteries per poder marcar el camp. Degut el fred vam haver de jugar amb guants però tant era els dits se’ns quedaven congelats i no hi havia manera de fer cistella. Prova d’això és el resultat del partit 26 a 16 a favor nostre. Mai havíem vist un marcador tant baix en bàsquet”.

En un partit que jugàvem, en categoria juvenil, a Barcelona feia un fred que pelava i un dels nostres jugadors, Domènch Turull, es va passar tot els temps queixant-se perquè li havien donat un cop a l’orella, que tenia plena de sabanyons. Això va obligar a la segona part a sortir un nou jugador de Parets. Era tant el fred que feia que va decidir sortir amb abric. L’àrbitre entre riures, el va obligar a treure-ho “.

“En un partit a Collblanc, el nostre delegat, el Pare de Can Pau, es va aixecar de la taula de cronometradors quan mancava un quart per acabar el partit i sense dir res a ningú va marxar. Ens vam quedar tots molt parats, però després vam saber que aquell dia tenia que demanar la ma de la seva futura dona”.

Es tancava així una època plena de grans moments on va haver-hi molta unió entre els jugadors, els tècnics i els seguidors. Era l’any 1958.

1970-1990

Un cop acabat els estudis un grup d’alumnes del col·legi Ntra. Sra. de Montserrat van voler jugar a bàsquet i van demanar la col.laboració de l’Ajuntament. Aquest els hi va instal·lar unes cistelles al col·legi Llúís Piquer i així, quinze anys després, va retornar el bàsquet a casa nostre.

Les noies tenien entre 14 i 15 anys i volien posar en pràctica tot allò que les havia ensenyat la professora de gimnàstica. Elles van portar altre cop el bàsquet a Parets, guiades pels entrenadors Pere Vila i Antoni Vila. La següent temporada, 1974-75, l’equip femení va ser inscrit en el campionat de 3a. categoria de l’OAR. Estava format per Marta i Yolanda Pujol, Maria Gorina, Brígida Mas, Montserrat Serra, Montserrat Cervera, Glòris Farrés, Carme Novell, Rosa Ripoll, Yolanda Gimeno, Dolors Farré, Cristina Montoliu.

Paral·lelament l’any 1973 va retornar el bàsquet masculí. D’això queda constància en un article anònim publicat en el programa de Festa Major de l’any 1974. En el que explicava que: “un grupo de jóvenes empezó el año pasado a hacer entrenamientos cada lunes por la noche, más que nada para hacer un poco de deporte y como una diversión”. L’article deixava entreveure les dificultats que tenien per manca de camp i de temps, ja que només podien entrenar els dilluns perquè “los otros días estaban y están ocupados por el balonmano (sic)”. L’autor de la crònica comenta l’estrena de l’equip dient “el 22 de junio de este año el equipo masculino de bàsquet de Parets hizo la presentación delante de su pueblo, jugando y ganando un partido contra el Sant Feliu de Codines. Era el segundo partido que se hacía, el primero se había jugado en el campo del Sant Feliu, perdiendo por muy pocos puntos”. En el mateix article es feia referència a la trajectòria de l’equip femení, destacant que elles havien jugat més partits que els homes, fent la presentació i el seu primer partit a Parets el 16 de març contra el Granollers.

La roba de joc dels equips també queda ben especificada en el document: : “han unificado criterios de cara a los colores del equipo que son de color amarillo con bordes negros y pantalones negros”. L’autor convidava a fer una reflexió sobre el futur del bàsquet i aclarava que “en cuanto a la participación en competiciones, el único equipo que podrá jugar será el femenino, ya que para que pueda jugar el masculino se necesita un juvenil. Es tarea de todos crear este equipo para que el próximo año podamos ver bàsquet de competición en nuestro pueblo”.

L’equip es va crear i entre els jugadors que hi formaven part estaven Antoni Puig, Pere Vila Font, Josep Jordà, Esteve Mas , Esteve puig, Joan Vila, Joaquim Gorina i Esteve Tuà. El sostre era Josep Jordà, con 1’87 m.

L’any 1975 el camp de joc es va traslladar el pavelló municipal d’esports, on avui en dia encara jugar el CB Parets. El debut va tenir lloc el 28 de setembre de 1975 , es va jugar un partit contra el Pantaleon Hermanos de Barcelona. Aquella temporada, els sènior va acabar vuitè en la lliga de l’OAR i fou semifinalista de Copa. Per molt que van insistir en fer un canvi d’horari, els partits sempre es jugaven a les 10 del matí la qual cosa restava molta expectació al bàsquet local.

En el mateix article, firmat per Jaume Anfruns, l’entrenador del sènior, Josep Ametller destaca “les aspiracions d’entrar en les competicions de la Federació Catalana, per a la qual cosa ha d’anar treballant la plantilla”. En aquests equips base, Pere Guasch s’encarregava del juvenil, Ramon Espasa del infantil i Antoni Vila de l’alevi.

La junta experimentà petits canvis en la vocalia i Josep Ametller, Pere Guasch, Pere Vila Font i Ramon Espasa duen a terme un curs de preparadors en l’OAR per fer-se càrrec de la direcció tècnica dels equips del Club. L’any 1978, l’equip es va proclamar campió dos jornades abans de concluir la competició de l’OAR i va pujar a 1a. categoria. Vestien la samarreta vermella i els pantalons bancs. Els integrants d’aquest equip eren: Santi del Pozo, Josep Jordà, Josep Roca, Ramon Espasa, Quim Gorina, Jaume Rocabert, Joan Espasa i Esteve Mas van ser els herois d’un sopar homenatge que es va celebrar el 17 de juny.

L’any 1979, el sénior va aconseguir el subcampionat de Copa, anomenat “l’Arquebisbe”, en la final disputada a Martorelles contra el CB LLinars. La temporada 1979-80, el CB Parets deixa l’OAR i s’inscriu en la Federació Catalana de Basquetbol, on participa el grup següent del Campionat Provincial Masculí, al costat d’equips com el Cardedeu, el Sentmenat i el Manlleu. En aquest primera temporada, el CB Parets va acabar dècim d’un total de 55 equips.

El 27 d’agost d’aquell any es va dur a terme l’aprovació dels estatuts segons el model de la Federació Catalana. La junta d’aquell moment estava formada per Pere Vila Vilarrasa, Antoni Vila, Miquel Gambau, Josep Jordà, Pere Guasch, Josep Ametller, Ramon Espasa, Josep Tarrés, Josep Guasch i Esteve Mas. Hi havia 38 socis que pagaven una quota d’unes 700 pessetes. Encara que l’economia no anava molt “bollante” el Club plantejava nous projectes i el setembre de 1979 va crear una secció de minibàsquet per a nens de 7 a 11 anys, amb l’objectiu de “fomentar el nostre esport entre els més petits”

Tres mesos abans, el 2 de juny, s’havien celebrat al Pavelló d’esports les semifinals del Campionat Provincial de Minibàsquet, amb el motiu de l’any internacional del nen.

El CB Parets inicia la temporada 1980-81 amb un pressupost de 286.000’´ptes, aquest s’ha de cobrir amb les quotes del socis i una subvenció per part de l’Ajuntament de 150.000′- ptes. La temporada és brillant i el sènior acaba al primer lloc de la categoria de 3a. havent guanyat 21 partits, perduts quatre i empatat un.

L’any 1981-82 l’equipament ja és del tot blanc com la resta d’altres clubs del poble. L’abril de 1983 hi ha sis equips (Preinfantil, infantil, juvenil, júnior, sènior i un juvenil femení) i un total de 58 socis. Aquestes dades les podem trobar en un document on també s’exposa el ressentiment del Club per “la coincidència d’horaris dels entrenos i partits en el pavelló amb altres entitats que ens obliga a desplaçar-nos a Mollet i Lliça de Vall”.

L’abril de 1985, Parets s’adhereix a una campanya de “Bàsquet al carrer” i l’Ajuntament instal·la quatre cistelles cedides per la Federació Catalana de Basquetbol a la plaça Gaudí, en Horts del Rector i dos a la plaza Espanya, per a contribuir a la promoció del bàsquet. Dos mesos més tard els dies 29 i 30 de juny, el CB Parets i l’Ajuntament organitzen les primeres “24 hores de bàsquet” al pavelló municipal.

Al final d’aquesta temporada 1985-86 sorgeixen unes discrepàncies internes sobre el plantejaments del Club i una sèrie de jugadors van marxar i van fundar l’ASO.VE.EN., Club de Bàsquet, amb la col·laboració d’aquesta associació de veïns de l’Eixample, que els hi va cedir les seves instal·lacions per poder disputar els partits i entrenar-se. Durant cinc anys van existir tots dues entitats de bàsquet a Parets, fins que el 1991 van decidir unir esforços i fer sols un equip amb l’ajut econòmic per part de l’Ajuntament.

Les temporades 1987-88 i 1988-89, el CB Parets jugà en 3a. preferent, fent unes campanyes irregulars degut a lesions dels homes més importants de l’equip, per altre banda el CB ASOVEEN està en una categoria inferior. Aquests últims compten amb jugadors sortits de la plantilla del Parets com Vicenç Mompart, Martí Martínez, Iu Mompart i Jordi Galí vesteixen samarreta de color blau cel i pantalons blaus. Compten amb un pressupost de 587.000′- ptes. l’anys 1988 per poder tirar en davant 5 equips, un d’ells femení, i un total de 40 jugadors.

1990-2000

Entre 1987 i 1991, la junta del CB Parets estava format per Josep Ametller, Vicens Serra, Miquel Gambau, Toni Martín, Ramon Espasa y Jordi Matas. El llarg de diferents etapes, les juntes directives, han estat integrades bàsicament per exjugadors, mentre l’economia s’ha sustentat pels ajuts municipals, rifes, quotes de soci i altres col·laboracions. L’any 1980, per exemple, el pressupost era de 286.000 ptes, mentre que l’any 89 ja superava les 625.000′- ptes. Durant el període comprés entre 1990-97, es duen a terme bones temporades amb joves jugadors i s’aconsegueix tres ascensos històrics, el que mostra el potencial del Club. L’any 1991-92 es va iniciar la temporada amb tres equips masculins, el sènior jugava en la 3a. categoria Catalana, i tres femenins. En la temporada 1991-92 es logra l’ascens de Tercer B a Tercera A.

La temporada següent 1992-93, el Club rep l’ajut dels Laboratoris Grifols, que va patrocinar tots els equips amb la marca d’un producte dietètic comercialitzat en tota Espanya “Seven Seas”. Aquest canvi d’imatge va completar–se amb la pujada a 3a. preferent, amb l’ampliació de 6 a 7 equips, al mateix temps que el sub-23 va quedar campió de la seva categoria. El primer equip, conduït per Toni Martín, estava integrat per Carlos Lara, Agustí i Amadeo Barrionuevo, Javier Pérez, Joan Sagalés, David Gimeno, Josep Seguer, Dani Vila, Enric Prats i Albert Butjosa. Aquest conjunt va guanyar 24 dels 28 equips disputats.

Per un altre banda, el 19 de juny de 1993 es va celebrar el primer torneig ” Vila de Parets” organitzat pel Club. Va consistit en disputa durant 13 hores, 16 partits de bàsquet en diverses categories. El nivell de sènior el va guanyar el GE Granollers, de la 2a. divisió estatal, que es va impusa al Seven Seas per 82 a 102. Aquest any s’integra dins de la Coordinadora d’Entitats Esportives de Parets amb el fi d’unificar esforços i aconseguir recursos econòmics que ajudin a la totalitat dels Clubs. Per això s’organitzen aconteixements com: I Nit de l’esport, que té lloc el dia 22 d’abril de 1994 o la Diada de la Bicicleta que es fa el desembre.

La temporada 1993-94, el sènior es classifica en sexta posició del campionat, amb el mateix equip, reforçat amb les incorporacions de J.C. Lorente, C. Ruíz, G. Martínez y Vicenç Serra i las baixes de Dani Vila i Josep Seguer aquest últim per haver de complir el Servei Militar. Durant la temporada mai es va poder disposar de la plantilla sencera, ja que quatre jugadors van tenir que passar per quiròfan. El sub-23 masculí també va patir problemes de lesions i la resta dels equips inferiors van complir amb les expectatives proposades. Aquest any el CB. Parets disponia de 7 equips, 3 dels quals eren femenins.

La temporada 1994-95 s’aconsegueix un fet històric, el Club puja per primera vegada a 2a. Catalana. L’equip que es va proclamar campió era al mateix amb les incorporacions de Miquel Àngel Barril i Osvaldo Medina. L’ascens s’aconseguí al vèncer a la Penya Fragatina, després de superar equips com el Cornellà o el Reus. El 12 de juny de 1995, durant la XIV Trobada del Bàsquet Català, el Parets va rebre una menció d’honor per al seu ascens de categoría.

La temporada 1995-96, el sènior juga en 2a. Catalana, amb un gran inici de campionat que es va veure interrompuda per importants e inoportunes lesions d’alguns jugadors. Tot va força a l’equip a jugar-se la permanència contra el liceu Francès, que va guanyar l’eliminatòria. La temporada següent, jugaria a 3a. preferent Catalana. Tampoc el sènior femení va obtenir bons resultatsen la categoria Tercera. La resta d’equips femenins jugaven en promoció. El sub-23 masculí es va classificar per mitad de la taula i la resta d’equips inferior van tenir una temporada molt poc afortunada. Però tot i això el Parets no va davallar i la següent temporada va créixer en equips femenins i masculins.

Com senyala un article de l’any 1993 publicat en “gol Esports” i firmat per Francesc ” En los últimos años han surgido jugadores de mucha calidad en el seno del club y alguno ha llegado a jugar en Primera B. Ahora mismo, hay equipos inferiores con posibilidades no solamente de jugar en el sènior, sino también en una categoria superior, gracias a su calidad”.´En aquells moments el Club el formaven 88 jugadors federats i un pressupost que rondava els 2 milions de pessetes, per mantenir un total de set equips. L’Ajuntament subvencionava el 90% de les despeses mentre que els jugadors pagaven una quota anual de 10.000′- ptes. i el Club va disposar de patrocinadors i publicitat.

Aquells moments els projectes més importants del club eren la creació d’una escola de bàsquet i la recuperació de l’afició pel bàsquet a Parets. Durant el període comprés entre 1990-97, es duen a terme bones temporades amb joves jugadors i s’aconsegueix tres ascensos històrics, el que mostra el potencial del Club. L’any 1991-92 es va iniciar la temporada amb tres equips masculins, el sènior jugava en la 3a. categoria Catalana, i tres femenins. En la temporada 1991-92 es logra l’ascens de Tercer B a Tercera A. La temporada següent 1992-93, el Club rep l’ajut dels Laboratoris Grifols, que va patrocinar tots els equips amb la marca d’un producte dietètic comercialitzat en tota Espanya “Seven Seas”. Aquest canvi d’imatge va completar–se amb la pujada a 3a. preferent, amb l’ampliació de 6 a 7 equips, al mateix temps que el sub-23 va quedar campió de la seva categoria. El primer equip, conduït per Toni Martín, estava integrat per Carlos Lara, Agustí i Amadeo Barrionuevo, Javier Pérez, Joan Sagalés, David Gimeno, Josep Seguer, Dani Vila, Enric Prats i Albert Butjosa. Aquest conjunt va guanyar 24 dels 28 equips disputats.

Per un altre banda, el 19 de juny de 1993 es va celebrar el primer torneig ” Vila de Parets” organitzat pel Club. Va consistir en disputa durant 13 hores, 16 partits de bàsquet en diverses categories. El nivell de sènior el va guanyar el GE Granollers, de la 2a. divisió estatal, que es va impusa al Seven Seas per 82 a 102. Aquest any s’integra dins de la Coordinadora d’Entitats Esportives de Parets amb el fi d’unificar esforços i aconseguir recursos econòmics que ajudin a la totalitat dels Clubs. Per això s’organitzen aconteixements com: La Nit de l’esport, que té lloc el dia 22 d’abril de 1994 o la Diada de la Bicicleta que es fa el desembre.

La temporada 1993-94, el sènior es classifica en sexta posició del campionat, amb el mateix equip, reforçat amb les incorporacions de J.C. Lorente, C. Ruíz, G. Martínez y Vicenç Serra i las baixes de Dani Vila i Josep Seguer aquest últim per haver de complir el Servei Militar. Durant la temporada mai es va poder disposar de la plantilla sencera, ja que quatre jugadors van tenir que passar per quiròfan. El sub-23 masculí també va patir problemes de lesions i la resta dels equips inferiors van complir amb les expectatives proposades. Aquest any el CB. Parets disponia de 7 equips, 3 dels quals eren femenins.

La temporada 1994-95 s’aconsegueix un fet històric, el Club puja per primera vegada a 2a. Catalana. L’equip que es va proclamar campió era al mateix amb les incorporacions de Miquel Àngel Barril i Osvaldo Medina. L’ascens s’aconseguí al vèncer a la Penya Fragatina, després de superar equips com el Cornellà o el Reus. El 12 de juny de 1995, durant la XIV Trobada del Bàsquet Català, el Parets va rebre una menció d’honor per al seu ascens de categoría.

La temporada 1995-96, el sènior juga en 2a. Catalana, amb un gran inici de campionat que es va veure interrompuda per importants e inoportunes lesions d’alguns jugadors. Tot va força a l’equip a jugar-se la permanència contra el liceu Francès, que va guanyar l’eliminatòria. La temporada següent, jugaria a 3a. preferent Catalana. Tampoc el sènior femení va obtenir bons resultatsen la categoria Tercera. La resta d’equips femenins jugaven en promoció. El sub-23 masculí es va classificar per mitad de la taula i la resta d’equips inferior van tenir una temporada molt poc afortunada. Però tot i això el Parets no va davallar i la següent temporada va créixer en equips femenins i masculins.

Com senyala un article de l’any 1993 publicat en “gol Esports” i firmat per Francesc ” En los últimos años han surgido jugadores de mucha calidad en el seno del club y alguno ha llegado a jugar en Primera B. Ahora mismo, hay equipos inferiores con posibilidades no solamente de jugar en el sènior, sino también en una categoria superior, gracias a su calidad”.´En aquells moments el Club el formaven 88 jugadors federats i un pressupost que rondava els 2 milions de pessetes, per mantenir un total de set equips. L’Ajuntament subvencionava el 90% de les despeses mentre que els jugadors pagaven una quota anual de 10.000′- ptes. i el Club va disposar de patrocinadors i publicitat.

Aquells moments els projectes més importants del club eren la creació d’una escola de bàsquet i la recuperació de l’afició pel bàsquet a Parets. La Junta directiva del CB Parets estava formada per: Vicenç Mompart, Rafael Clemente, Martí Martínez, Iu Mompart, Àngel Jordà, Toni Martín, Leonardo Delgado y Jordi Galí. Aquesta va ser una de les juntes que va mantenir la il·lusió per fer realitat un projecte de club amb una representació esportiva que es mereixia.

L’any 1995-97 és un altre de les èpoques que han marcat la història del bàsquet a Parets, ja que a rel dels esforços del club, el CB Parets compte amb 180 jugadors distribuïts en 17 equips.

Aquests últims anys el club ha petit moltes modificacions. A nivell estructural, el Club s’ha renovat pràcticament tota la Junta Directiva. Les categories dels diferents equips s’han mantingut, fins i tot hi ha equips que van aconseguir quedar primers en les seves categories mantenint-se invictes. Els canvis també s’han fet a nivell d’equipació, ara el club vesteix de blanc amb dibuixos de color vermell. Els jugadors disposen de xandalls a conjunt amb la roba i d’una bossa d’esport també amb els colors del club. El logo del club també ha estat modificat.

2000- …

La junta directiva s’ha anat renovant, amb incorporacions que van agafar la responsabilitat de vetllar per la historia de l’entitat fent-la consistent, moderna, a disposició de la població i oberta a oferir la practica del básquet als infants de la població,amb les idees i filosofia molt clares el creixement i competencia esportiva i social de l’entitat.

Al 2000 es fa càrrec de la Presidencia en Didac Cayuela i fructifica la tasca de les directives anteriors, però s’aposta molt fermament per la mainada de la població, per estructurar el club des de la coordinació i direcció tècnica, es formen entrenadors propis, s’adecua l’equipament dels equips, i la millota en el funcionament de l’entitat s’evidencia any rere any, i el marge el bon treball de la gent del club, en tots els àmbits, aquest bon funcionament global passa de boca en boca, l’Ajuntament ho adverteix i respon amb un soport total, economic i en infraestructura i a l’inici del segle XXI el C.B. Parets presentava un espectacular estol de 17 equips, es a dir un 180 jugadors i jugadores.

Des de llavors s’ha incrementat la tasca de preparació esportiva i ciutadana, enfortint els criteris d’actuació, “El sostre de l’entitat l’ha de marcar la base”, ens diu el President, la temporada 2006-7 es va competir en vint-i-cinc equips, 13 masculins i 12 femenins, amb el Sènior de nois a segona catalana i el de noies a 3ª, amb 4 equips mini de nens i dos preminis, i en nenes un mini i dos preminis que junt els altres equips infantils, cadets i júniors , a mes dels menuts de l’escola de básquet són el futur, la garantia de l’esforç de tècnics , dirigents i families, per oferir la oportunitat als nois i noies de la Vila de formar-se ens uns valors que els acompanyaran de per vida.

En definitiva quasi 300 jugadors i jugadoras, 30 entrenadors, coordinadors i Director Tècnic i una Junta Directiva presidida per Didac Cayuela, que té com a objettiu prioritari el consolidar l’Escola de Básquet, avançar en els objectius esportius que pasen per seguir fidelment el programa d’apranantatges fixats per la Direcció Tècnica, amb tots el entrenadors dels equips amb títol oficial, i un organigrama modern que atent els aspectos esportius, economics, socials i de projecció de futur.

Els entrenadors que han passat per l’Entitat es mereixen un agraïment especial pels seus esforços. La majoria estan aquí: Josep Ametller, Antoni Vila, Pere Vila Font, Pere Guasch, Ramon Espasa, Joan Guasch, Vicenç Serra, Vicenç Mompart, Rafael Clemente, Leonardo del Valle, Ivo Mompart, Dani de la Cruz, Israel Martínez, Federico Garrido, Jordi Galí, Montserrat Pérez, Diego Cayuela, Eva Sánchez, Aitor Sánchez, Àngel Jordà, Jonathan García, Christian García, Luís de la Crua, Raül Grande, Laura Maestro, Marta Anfruns, Enric Nuñez, Alberto Carmona, Sergi Guardiola, Jaume Serrano, Marc Gener, Antonio González, Rubén Gómez, Cristian Morales, Jose Antonio Ruíz, Sara Rengel, Laura Moral, Mónica Molina, Helga Martínez, Violeta de las Heras, Meritxell Cases, Jordi Aran, Manolo Venegas, Silvia Grande, Manel Ponce, Adriá Noel, Txema Moreno, Juan Alberto Romero, Marc Pavon.